martes, noviembre 08, 2005

Loutraki, els déus i la teoria de control

Assistir a congressos internacionals li dona a un la gran oportunitat de conèixer una mica de món. És com anar construint un gran puzle a base de peces minúscules: Un parell de dies a Copenhaguen, una jornada a Tokio, una estada a Trieste o una setmaneta a Sao Paulo. Depenent de l'activitat científica d'un mateix, aquesta llista pot arribar a ser molt llarga. El problema és que el puzle no té un nombre definit de peces. De fet és tan immens que dubto que algú hagi tingut mai la sort de finalitzar-lo.

Aquest cop la peça s'anomena Loutraki, una petita localitat de Grècia situada a prop del canal de Corint, a 80km a l'oest d´Atenes. Quan era un nen, uns quants anys enrere, ja vaig tenir la ocasió de visitar Grècia amb la meva mare. Tenia l'esperança de veure si hi quedaven restes dels mites o déus grecs. Poc hi vaig trobar si exceptuem les històries dels herois que se succeïen a la meva imaginació quan era davant de grans monuments, avui en dia en runes. Aquest cop el motiu de la meva visita era diferent, però tot i que hi vaig anar per feina, no deixa de tenir certa gràcia que l'hotel en el que m'allotjava porta el nom d'un déu, el del mar, Poseidon.

Un cop passat el congrés, dedicat a sistemes de control, navegació i guiatge per aplicacions espacials, toca fer una mica de reflexió, més que res per fer un resum als col·legues: xerrades amb nous contactes, nivell de les presentacions, etc. Però el que destacaria més és l'amistat que vaig fer amb un xicot chipriota anomenat Christos. Christos tenia una presentació sobre el seu tema de tesi, un algoritme basat en la teoria de control. Tot i que ja tenia el títol de Doctor, volia ensenyar els seus resultats en un congrés i donar-se a conèixer, encara que la seva pròpia butxaca es fes càrrec de les despeses del registre i l'estada, com era el cas.

Era finals d'octubre, però el temps era assoleiat i encara feia una mica de calor, així que al final de les sessions del congrés aprofitava per anar a la piscina exterior o la platja de l'hotel i gaudir del petit paradís que hi havia a l'hotel. No es pot dir el mateix del menjar: bufet lliure de tipus continental sense personalitat gastronòmica i excessivament car. Però al final vaig agrair que fos així. Amb en Christos baixàvem a la ciutat de Loutraki (l'hotel estava uns 5km fora de la ciutat) i ens dedicàvem a gaudir de les grans exquisideses culinàries gregues. Encara recordo el sabor intens a llet de cabra del millor formatge Feta que he menjat fins avui i unes dorades al forn tant saboroses que estic segur que farien les delícies fins i tot dels que odien el peix.

Degut a una inexactitud sobre les dates del congrés, vaig haver d'estar-me un dia més a l'hotel. Quina sort que vaig tenir! Vaig aprofitar per anar a fer una visita a Atenes, per avançar una mica més el meu puzle mundial. Casualment en Christos també havia d'anar a la capital a visitar la seva germana, que està allà estudiant arts dramàtiques. Així que vam quedar a la plaça Syntagma, on fan el famós canvi de guàrdia. Christos em va dir que em fixés en el metro, que era tot nou i estava ple d'escaparats amb les runes que havien anat trobat durant les excavacions dels túnels. Realment a Atenes tenen un metro nou de trinca i ben bonic i efectivament així és, està ple d'escaparats amb les restes i runes del que un dia va ser la vida quotidiana de la capital. No vaig poder evitar pensar en els pobres enginyers de camins i la de problemes de disseny que sorgien a cada metre excavat, quan descobrien noves runes dels seus avantpassats. Estic segur a cada nova troballa arqueològica pensaven enfadats: "Collons un altre cop?! Per que no construïen a un altre lloc?! Que pesats!!", o alguna cosa per l'estil.

Des de la plaça Syntagma ens vam desplaçar a la parada de metro que porta el nom de l'heroi grec Teseu. Allà vam seguir el camí que du a l´Acròpolis, ple d'oliveres i autèntics colors mediterranis. Mentre caminàvem, en Christos em va explicar la rivalitat entre Posidò i Atenea i que els grecs, al veure que l'olivera, l'arbre que representa la deesa Atenea, creixia pels paratges on ara és la capital, van decidir posar a la ciutat el nom d´Atenes, en honor a la deesa del coneixement. Sempre he admirat als búlgars per anomenar Sofia a la seva capital, el nom d'un ideal tan elevat com el coneixement. Pel que veig els grecs també van fer el mateix, però pel camí indirecte, fent servir el nom de la deesa que representa al coneixement. Curiós.

A l´Acròpolis els deus m'hi esperaven, immortalitzats en nombroses escultures i frisos de marbre. Al veure'ls, els noms de tots ells em travessaven la memòria com un torrent en forma de mites i contes que molt bé podrien servir per desitjar bona nit a un nen. Sempre he pensat que els déus grecs son els més propers als homes. Per explicar fenòmens naturals que els homes d'abans no podien entendre, els déus tenien poders increïbles, però també tenien quelcom que els feia molt humans: sentiments. Les divinitats gregues estimen, són infidels a la seva dona o marit, odien, senten enveja i rivalitzen entre ells. Per acabar-ho d'arrodonir la seva llar està en el mont Olimp, una muntanya real que no arriba a 3000 metres i que amb una mica d'energia es pot pujar. Es pot demanar més proximitat? Aquesta proximitat es pot sentir també a l´Acròpolis. Aquest lloc és un dels més màgics que he visitat mai, potser es deu a que és un gran temple i els déus, que deuen viure entre les columnes que encara estan de peu, es diverteixen jugant amb la nostra imaginació, fent-nos viatjar en el temps cap a una època quan l´Acròpolis era un lloc impressionant, ple de temples meravellosos i estàtues de bronze que cantaven la grandesa de les divinitats que representen.

Imagino que avui en dia Grècia és molt diferent del que un dia va ser i està tan globalitzada com qualsevol altre país del primer món. En Christos i jo vam anar cap al barri de les ambaixades a prendre un cafè. Com a molts altres països, la zona de les ambaixades acull també la classe més pudent. Veient els joves vestits amb roba de Tommy Hilfiger, Ralph Laurent o Versace, penso en com el món de la moda imposa un estàndard on la manera de parlar i gesticular són la mateixa independentment de la llengua o cultura pròpies. El cafè des d´on veiem tot aquest espectable estava situat al barri de Kolonakis, però podria ben ser al barri de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona o al d'Omotesando de Tokio, si passem per alt la diferencia racial, és clar. Val a dir que el cafè que vam prendre estava ben bo, i això que a mi no m'entusiasma. Tot i això destacaria una conversa molt interessant que vaig tenir amb en Christos. Tant ell com jo estem en aquell punt de la vida en que el futur, especialment el professional, s'estén amb gran incertesa davant nostre. És tal i com diu el director de la pel·lícula "Les nines russes", Cédric Klapisch: "Els trenta és l'edat en que decideixes quin tipus de vida voldràs seguir". En Christos sembla que va trobar una resposta a aquest dilema durant els seus estudis de doctorat sobre la teoria de control. Pels que no estigueu familiaritzats, la teoria de control és la disciplina que estudia quina és la manera òptima de controlar un sistema per tal que respongui a certs estímuls o informació d'una manera determinada. La teoria de control s'aplica des d'avions de control remot fins a guiatge de satèl·lit, passant per sistemes de suspensió de cotxes. Un exemple molt senzill es troba en els sistemes d'aire condicionat, on el cervell del sistema regula la temperatura i flux d'aire sortint en funció de la temperatura ambient, humitat, etc. Com us deia, en Christos em va suggerir que fes com ell si algun dia tenia dubtes sobre quin camí seguir: "Fes com en la teoria de control, si tens molta informació a les teves mans la decisió és clara i aleshores pots aplicar molt de control, o sigui pots decidir clarament sobre el sistema, que en aquest cas és la teva vida. En casos en que no tens molta informació sobre el futur, més val que deixis que el sistema segueixi el seu curs fins que tinguis una mica més de dades. O sigui, que ja està bé que fem el que ens agrada fer, sense preocupar-nos gaire pel futur fins que no tinguem informació més clara o concreta. Si no fas així pot ser que optis per uns decisió que et forçarà a seguir un camí determinat i t'evitarà veure altres opcions tant o més interessants." Al sentir-ho em vaig meravellar de com es pot aprendre alguna cosa sobre filosofia de la vida en la teoria de control, que no deixa de ser més que un grapat d'equacions matemàtiques enmarcades sota un nom més o menys grandiloqüent.

Al final del dia en Christos i jo ens vam acomiadar menjant un Gyros (la versió grega del Kebab) a un bar cutre de la plaça Omonia, un contrast molt bèstia amb les exquisideses gastronòmiques de les que vam gaudir, però almenys tenia un munt d'experiències noves en les que pensar i recordar amb enyorança mediterrània.

Al final del viatge, la tornada altre cop a Múnic, a la rutina del dia a dia en una ciutat que també té el seu encant: feina, curs d'alemany i les feines de casa, les quals em fan sentir com Sísif, que va enfadar tant els déus que aquests el van condemnar eternament a pujar per una pendent una roca que sempre tornava a caure just abans de fer el cim. Quina ràbia, oi?

1 comentario:

  1. Si ya tenía ganas de volver a Grecia, con tu "relato" las has incrementado, sobre todo las ganas de volver a saborear ese delicoso queso Feta en una ensalada griega...y ver el mar mediterráneo desde la orilla de una isla....
    Cuándo vamos mi amor???

    ResponderEliminar